Sense notícies de Franklin

Després d’un parell d’anys sense notícies de Franklin, la pressió de la dona, la premsa i alguns parlamentaris va aconseguir que en la primavera de 1848 s’enviara un equip de rescat per terra -que baixaria pel riu Mackenzie fins la costa àrtica del Canadà- i dues expedicions per mar -una per l’arxipèlag àrtic canadenc que entraria per l’estret de Lancaster i l’altra pel costat del Pacífic-. A més, es van oferir vint mil lliures de recompensa als que ajudaren la tripulació del Terror i l’Erebus.

En 1850, onze vaixells britànics i dos nord-americans se sumaren a la recerca. En l’est de l’illa Beechey van trobar els primers vestigis dels desapareguts: les tombes de tres membres de la tripulació. Seria l’únic avanç fins el 21 d’abril de 1854 quan John Rae, que explorava la Península Boothia per a la Companyia de la Badia de Hudson, va trobar un inuit que afirmava que quaranta homes havien mort de fam en la desembocadura del riu Back. Altres inuits van afegir que els supervivents es menjaven els morts. Per les forquetes i culleres d’argent, Rae va confirmar que els inuits havien contactat amb la tripulació de l’Erebus i el Terror.

La següent recerca la realitzaren Anderson i Stewart, de la mateixa companyia. Viatjaren amb canoa fins la desembocadura del riu Back, on els inuit havien situat el grup de qallunaat que havien mort de gana. En agost, en l’illa de Montreal, van trobar un tros de fusta amb la inscripció Erebus i un altre que duia escrit «Sr. Stanley», el cirurgià del vaixell.

Malgrat les troballes de Rae, Stewart i Anderson, el Regne Unit va donar per morta tota la tripulació i la senyora Franklin, popularitzada per la balada “El lament de Lady Franklin”, va comprar la goleta a vapor Fox gràcies a la suscripció popular, va contractar el comandant Francis Leopold McClintock i van salpar d’Aberdeen el 2 de juny de 1857.

Ann Selmer

Tweet